Doncs a mi si. I crec que no soc l’únic a qui li passa, ja que sinó algunes peli·licules de por o terror no tindrien l’èxit que han tingut. I el mateix amb els llibres i novel·les d’aquesta temàtica. Però abans de fer una reflexió de perqué ens agrada patir d’aquesta manera, vull exposar una classificació que he fet sobre tipus de por.
Per una banda, tenim les pors que anomeno “racionals”. Aquestes no són res mes que fantasies i visons del futur que tenim negatives. Un exemple: Hem d’agafar a l’avio i tenim por. Por de l’avió? No, por perqué ens imaginem que es pot espatllar a mig vol, o incendiar-se, o el que sigui, amb les conseqüent desenllaç tràgic. Aixó ha de quedar clar, que no ens fan por les coses en si mateixes, sino el que ens pot passar relacionat amb aquella cosa, el que ens imaginem que pot passar. Quan un nen té por d’un monstre, no és per lo lleig que pugui ser (que ajuda), si no pel que li pugui fer el monstre a ell. Curiós. Per tant, la forma de vènçer aquest tipus de pors, és no pensant ni fent suposicions negatives de l’objecte que ens les provoqui, i identificar aquestes possibilitats com a molt remotes i casi ve inexistents.
Ara, la por també és bona, ja que si tenim capacitat de passar por és per alguna cosa. L’èsser humà, com a animal racional amb unes característiques mentals peculiar, és capaç de fer suposicions del futur, de manera que per esbrinar certes coses no li cal el mètode de prova error. Si ens serveixen un peix amb un color estrany en un restaurant, no cal que haguem menjat anteriorment peix en mal estat per adonar-nos que segurament el que ens ha servit està passat. Per tant, la por és un mecanisme de defensa del nostre cervell davant de possibles amenaces no confirmades. A més a més, si la situació que ens provoca por és “d’alt risc”, normalment comportament un perjudici físic com un accident, o que ens volen atracar/apallissar, comporta una descarga de substàncias que ens possen el cor a 100 i alteren els sentits, de manera que ens possen “en guardia” per si el que ens imaginem acaba succeint, tenir les majors possibilitats d’evitar-ho.
Una altre tipus de por, és la por més instintiva. És la que està lligada amb les nostres arrels més salvatges, la que fa que desconfiem d’alguna cosa o la rebutjem sense saber perqué. És una por que tenim molt atrofiada comparada amb l’altre, però tot i així encara està latent en nosaltres d’alguna manera (mai deixarem de ser animals del tot, opino).
Doncs bé, a la gent li agrada passar por, perqué pateix, el seu cos descarrega adrenalina o les substàncies que sigui en els moments de màxima tensió, però al cap i a la fi sap que és metida i que quan acabi la pel·licula anirà a fer unes copes amb la parella com si res hagués passat. Així de simple, ens agrada experimentar aquesta sensació mentres la tinguem sota control. Però aixó és només aplicable en el cas de les pel·licules i espectacles visuals, com túnels del terror, ja que juguen amb el primer tipus de por: que el nostre cervell s’imagini que ens pot ocòrrer alguna cosa dolenta en el futur.
Però per poder activar el segon tipus de por, la més desconeguda, es necessiten altres tipus d’estímuls. S’ha de fer treballar molt més la imaginació, amb l’ambigüitat, amb la confusió, de manera que no se sap realment que ens està fent por, només sabem que estem angoixats, que la pell sen’s possa de gallina. I aixó es pot aconseguir més fàcilment amb una novel·la o relat. Havia sentit ja feia temps d’un autor de histories de terror que es deia H.P. Lovecraft, i conceptes com terror còsmic, monstruositat ancestral, i altres acepcions “poc corrents”. Per l’últim Sant Jordi em van regalar el llibre Los mitos de Cthulhu (el vaig escollir jo directament jeje), i per fi vaig poder saber realment que havia escrit aquest home. Sincerament, crec ha aconseguit despertar-me més d’un cop aquesta por instintiva mentres llegia les seves pàgines. Crea un univers tan creïble, mesclant bruixeria, mitologia i els sentiments de les persones, que fa que t’hi submergeixis completament. Per acabar-ho d’arrodonir, totes les criatures que hi apareixen, són tan sobrenaturals i alienes al nostre món, que mai tenim una descripció clara i conscisa, si no que tots els termes utilitzats són subjectius, de manera que cada un intentarà imaginar-s’ho d’una manera diferent. El lector visualitzant i creant en el seu interior un terror que no sap descriuré, que li genera desconfiança i temor. Un experiència curiosa, i molt diferent de les que patim quan veiem una pel·lícula del genere. I si algú vol una mostra del que comento, però de moment prefereix no gastar-se els diners en un llibre, doncs pot consultar alguns dels relats que circulen per internet: