El que primer em va xocar és que no hi ha línies de metro. Hi ha una sola línia. I no té ni principi ni fi, és circular. Per fer-vos una idea, adjunto un plànol aproximat:

D’aquesta manera, quan agafes el metro el teu únic dilema és inner circle (cercle interior, en una direcció), o outer circle (cercle exterior, en direcció contraria). El que trobo que és una llàstima és que aquest recorregut només abarca la part oest de la ciutat, de manera que tota la part est (on tinc el pis) està obligada a valer-se del servei d’autobús.

L’última peculiaritat que volia comentar, és que és molt petit. Però molt, segons qui fins i tot pot trobar-ho un pèl claustrofòbic. De fora és arrodonit, i això crec que encara fa que el disseny interior sigui no molt ampli. Voi dret, a la part central, el sostre em queda a poc menys d’un pam per sobre el cap, i això que jo no soc gaire alt! Els seients estant posats als laterals, mirant cap al centre del vagó. Bé, el millor és que us posi un parell d’imatges:

PD: No, no sé qui és el tio de la foto, l’he agafat de “por ahi” X)
I bé, crec que aquestes quatre tonteries ja esteu preparats per agafar el Subway sense emportar-vos sorpreses. Ah, el bitllet senzill són 1.10 lliures, i el bitllet doble, doncs 2.20 XD. I es poden comprar a màquines a totes les estacions, no hi ha el problema dels busos.

Un exemple d’emergencia serien les formigues. Cada una té com una serie d’instruccions que va seguint, fa la seva vida “al seu rollo”, i pren decidions en funció de les formigues que troba. Si per exemple troba moltes formigues recollint menjar, doncs decideix fer alguna altre feina. Doncs bé, un ésser amb un comportament tant simple, en un nombre gran, és capaç de funcionar com una colònia de formigues, un sistema que sembla superoranitzat i ben dirigit. Curiós oi?

Doncs el mateix passa al metro. Ara que estic residint a BCN, doncs l’agafo amb una freqüencia incomparable amb com ho feia abans. I he observat el curiós comportament de les persones en algunes situacions. Una d’elles, és en els passadissos, amb gent anant en direccions oposades. La gent crea automaticament dos carrils, més ben definits com més gent hi ha apilotonada (o sigui, més necesitat hi ha d’ordenar-se), cada un a la seva dreta. No hi ha ningú dirigint a les persones, cada una va a la seva, però sorgeix una organització espontania.

L’altre cas és a les escales mecàniques. Aquestes només serveixen per sortir del metro, son estretes (dues persones per d’ample), i només van cap amunt. Doncs és curiós com la gent que es queda quieta a les escales es col·loca a la dreta, i al gent que les puja caminant per anar més ràpid a l’esquerra. Es tornen a crear carrils, un de parats i un de moviment, ben organitzat i que beneficia a tothom. I jo no he vist enlloc que aixó estigui escrit o divulgat.

Desde que vaig llegir el llibre Sistemas Emergentes. O qué tienen en común hormigas, neuronas, ciudades i software de Steven Johnson, doncs m’ha començat a fascinar cada dia més aquest món, trobant exemples de emergència en la meva vida quaotidiana. Si us interesa més aquest tema però no us decidiu a llegir el llibre, he adjuntat a aquest post un anàlisi-resum que en vaig fer per la universitat. Que aprofiti la lectura!