Un exemple d’emergencia serien les formigues. Cada una té com una serie d’instruccions que va seguint, fa la seva vida “al seu rollo”, i pren decidions en funció de les formigues que troba. Si per exemple troba moltes formigues recollint menjar, doncs decideix fer alguna altre feina. Doncs bé, un ésser amb un comportament tant simple, en un nombre gran, és capaç de funcionar com una colònia de formigues, un sistema que sembla superoranitzat i ben dirigit. Curiós oi?

Doncs el mateix passa al metro. Ara que estic residint a BCN, doncs l’agafo amb una freqüencia incomparable amb com ho feia abans. I he observat el curiós comportament de les persones en algunes situacions. Una d’elles, és en els passadissos, amb gent anant en direccions oposades. La gent crea automaticament dos carrils, més ben definits com més gent hi ha apilotonada (o sigui, més necesitat hi ha d’ordenar-se), cada un a la seva dreta. No hi ha ningú dirigint a les persones, cada una va a la seva, però sorgeix una organització espontania.

L’altre cas és a les escales mecàniques. Aquestes només serveixen per sortir del metro, son estretes (dues persones per d’ample), i només van cap amunt. Doncs és curiós com la gent que es queda quieta a les escales es col·loca a la dreta, i al gent que les puja caminant per anar més ràpid a l’esquerra. Es tornen a crear carrils, un de parats i un de moviment, ben organitzat i que beneficia a tothom. I jo no he vist enlloc que aixó estigui escrit o divulgat.

Desde que vaig llegir el llibre Sistemas Emergentes. O qué tienen en común hormigas, neuronas, ciudades i software de Steven Johnson, doncs m’ha començat a fascinar cada dia més aquest món, trobant exemples de emergència en la meva vida quaotidiana. Si us interesa més aquest tema però no us decidiu a llegir el llibre, he adjuntat a aquest post un anàlisi-resum que en vaig fer per la universitat. Que aprofiti la lectura!